Nerviosisme i satisfacció

El darrer dimecres va tindre lloc la meua conferència sobre el llenguatge visual. A pesar que havia estat assajant i entenia a la perfecció el tema, la por a no vocalitzar i a anar massa ràpid va poder amb mi.

Em considere una persona molt perfeccionista, i si a això li afegeixes que sóc cabuda, fins que les coses no estan com a mi m'agraden refaig, refaig i refaig.

Vaig estar parlant a l'espill el dia anterior de la conferència, vaig escoltar música relaxant i dormí de meravella. Però a l'hora d'abordar el meu tema, quan va arribar el meu moment (bé l'hora d'abans ja estava nerviosa) vaig sentir un nus a l'estómac i em vaig tragar les meues pròpies paraules, eixes de “Dime de qué presumes y te diré de qué careces”. Ai! Xe! Que nerviosa estava i tot era per dos bajanades; no tenia vergonya, ni por escènica, ni m'espantava el públic, tampoc el tema a tractar ni la llengua. La causa: temor de sobrepassar la duració prevista i que els espectadors no m'entengueren!

Vaig tragar saliva i endavant, menejant les meues mans (un costum que tinc quan parle) i amagant el meu nerviosisme, vaig abordar el tema amb calma, explicant cada cosa, amb exemples clars i volent transmetre al públic que ho sabia fer i que estava ací davant d'ells sense por.

Se'm va passar ràpid i els somriures dels companys i els aplaudiments van acompanyar  la meua satisfacció de saber parlar sobre un tema uns 15 min. Més tard quan em vaig veure en vídeo, em va agradar la meua posada en escena, encara que haguera sigut millor fer-la al saló d'actes (no a l'aula) i potser m'haguera sentit més segura al estar en un nivell més alt que els companys. Estic convençuda que  la pròxima ho faré millor, però aquesta no ha estat gens malament.

(Enllaç a la presentació power point: cliqueu)